dijous, 7 de maig del 2020

En qui es van inspirar Clemente o Mourinho per ser entrenadors?


Brian Howard Clough va ser un mític entrenador britànic de futbol conegut pels seus èxits com a entrenador amb equips com el Derby County i el Nottingham Forest, als quals va portar des de la Segona Divisió d'Anglaterra a ser dels millors equips d'Europa de l'època, aconseguint dues vegades la Copa d'Europa amb el Forest (1979 i 1980). 


Brian Clough posant amb una de les dues copes d'Europa que va guanyar amb el Nottingham Forest

Així mateix va ser el l’entrenador de jugadors mítics, com el porter Peter Shilton o el davanter Trevor Francis. 

Prèviament va ser futbolista professional en la posició de davanter, marcant 251 gols en 274 partits al Middlesbrough i el Sunderland, arribant a ser internacional amb la selecció anglesa. Una lesió de lligament encreuat anterior el va portar a retirar-se als 29 anys i va provocar l'inici de la seva carrera com a entrenador.

Les seves declaracions directes, arrogants i de vegades polèmiques, el van portar a tenir problemes amb diversos presidents dels clubs en què va estar, assenyalant-se aquesta causa com a principal motiu per no haver estat mai escollit com a seleccionador anglès. 

És destacable també la relació amb llums i ombres que Clough va mantenir amb el seu assistent, Peter Taylor, durant tota la seva carrera. Brian Clough va patir alcoholisme durant els seus últims vint anys de vida, rebent un trasplantament de fetge el 2003. Va morir el 20 de setembre de 2004 a causa d'un càncer d'estómac.

Estàtua de Brian Clough i Peter Taylor a Sunderland.

És molt recomanable que mireu el film The Damned United (2009) https://youtu.be/wcZ7ZVD72C0 que tracta sobretot de l’època en què va deixar el Derby County i va fitxar pel Leeds United (que era el vigent campió de lliga) però va ser cessat set setmanes després de començar la temporada 74-75. Aquell Leeds United, ja sense Clough, s’enfrontaria i eliminaria aquella mateixa temporada al Barça de Cruyff i Reixach a la semifinal de la Copa d’Europa.

En un altra ocasió podem parlar del miracle de Clough amb el Nottingham Forest a finals dels anys 70, on va esdevenir l’únic club de futbol en tenir més Copes d’Europa que lligues angleses en les seves vitrines.


Fotografia oficial del Nottingham Forest amb uns quants dels títols aconseguits.

També podeu veure el documental The Brian Clough Story https://youtu.be/MaobwxJuAOs



dimecres, 29 d’abril del 2020

EL GRUP #3 DEL MUNDIAL 78


EL GRUP #3 DEL MUNDIAL 78

La Copa del Món de futbol que es va celebrar a l’Argentina l’any 1978 té multitud d’anècdotes, algunes relacionades amb el futbol i d’altres no.

Cal recordar que el país sud-americà estava regit per una dictadura militar liderada pel general Videla i, per aquest motiu, alguns jugadors de renom com l’alemany occidental Paul Breitner es van negar a participar-hi.

Una altra absència important va ser la de Johan Cruyff. Durant molts anys es va especular sobre el motiu pel qual l’astre holandès no hi va participar. Hi havia diverses teories, com els motius polítics, però també n’hi havia que deien que era per temes de patrocini o per desavinences amb la federació holandesa. Tanmateix, el mateix Cruyff explica en la seva autobiografia que la veritable raó va ser una traumàtica experiència que li va succeir l’any 1977 a la seva residència de Barcelona, quan uns desconeguts van assaltar-lo a ell i a la seva esposa i els van tenir lligats durant hores. Com que en aquella època Cruyff encara jugava al Barça, els culers com jo estàvem decebuts perquè volíem veure el nostre ídol participar en un Mundial.
Portada de l'autobiografia de Johan Cruyff.

No obstant això, ens vam haver de conformar en veure a l’altre holandès del Barça, Johan Neeskens jugant amb la selecció Orange. A més a més, la selecció espanyola tenia diversos jugadors del Barça, com Asensi, Reixach, Olmo, Migueli i De la Cruz. Així mateix el seleccionador espanyol era un mite culer com Ladislao Kubala.

La selecció espanyola que dirigia Ladislao Kubala es va classificar per al Mundial d'Argentina de 1978 després de passar per un autèntic infern en aquell partit que es recorda com “La Batalla de Belgrad”. Espanya havia de jugar contra Iugoslàvia en un gèlid i plujós 30 de novembre de 1977, en el partit decisiu de la fase de grups i amb la memòria encara fresca del que va passar el 1974 quan els iugoslaus havien deixat fora del Mundial d’Alemanya a l'equip espanyol. A més a més, l’últim Mundial que havia jugat Espanya era el d’Anglaterra 66.

El govern del mariscal Tito va declarar aquell dia com a festiu perquè els aficionats poguessin anar a animar a la seva selecció a l’estadi anomenat "Petit Maracanà" de Belgrad. Al mateix temps, recordo que a la meva escola varem veure el partit des del menjador, és a dir, que el partit es deuria jugar a primera hora de la tarda i que aquella tarda no varem fer classe.

Els jugadors espanyols no van poder escalfar sobre el terreny de joc, i ho van fer en els vestidors, davant l'assetjament dels 100 mil espectadors que omplien l’estadi de l’Estrella Roja. Des de les grades plovien tota mena d'objectes.

A Espanya li valia l'empat o perdre per un gol per classificar-se per a Argentina '78, però no es va conformar i va guanyar el partit gràcies a un gol de Rubén Cano a passada de Cardeñosa. Era el minut '71.

Poc després va arribar l'acció més vergonyosa del  partit. Al ser substituït Juanito, aquest va fer un mal gest a la graderia (un senyal dirigit al públic iugoslau amb el polze cap avall). Immediatament va rebre l’impacte al cap d’una ampolla de vidre que s’havia llençat des de la graderia, deixant-lo semi inconscient.

En la imatge podem veure a Juan Gómez, “Juanito” en el moment en què fa el gest despectiu just un moment abans de rebre l’impacte de l’ampolla de vidre. Al seu costat trobem a l’Àngel Mur fill, i d’esquenes veiem al periodista José María García amb l’anorac que va suposar que l’anomenessin “Butanito”.

Espanya quedà emparellada en el grup 3 amb Suècia, Brasil i Àustria. El primer partit del grup el van disputar Suècia i Brasil, amb resultat d’empat a 1. En aquella selecció brasilera hi destacaven jugadors com Zico, Dirceu, Cerezo i Rivelino.

El més remarcable d’aquell partit és que, en el minut 90 de partit es va assenyalar un córner a favor de l’equip Carioca i just després que Dirceu fes el llançament l’àrbitre va xiular la fi del partit. Sembla ser que l’àrbitre gal·lès havia dit als jugadors que el partit ja havia acabat i que només deixaria sacar el córner. 

No obstant això, Zico va rematar al fons de la xarxa sueca marcant així el que havia de ser el gol de la victòria. El cop de cap es produeix just en l'instant entre el llançament de cantonada i l'acte de l'àrbitre de portar el xiulet a la boca per donar-lo per acabat. Immediatament es va formar una escena esperpèntica; jugadors brasilers protestant efusivament a l’àrbitre i aquest negant amb el cap i assenyalant els vestidors el gol. El gol no va pujar al marcador i el partit acabà en empat.     

Zico acaba de marcar el gol de l’empat però veu, sorprès, com l’àrbitre senyala el camí dels vestidors.

Per la seva part, en la Espanya va perdre 2 a 1 contra Àustria en aquella primera jornada del grup. Aquella selecció austríaca és probablement una de les millors de la seva història, on hi jugaven jugadors emblemàtics com Hansi Krankl, que acabaria fitxant pel Barça, Herbert Prohaska, Schachner, Koncilia i Obermaier.

Una de les coses que recordem d’aquell partit va ser una “palomita” del Miguel Ángel. Tot i que l’aturada en si no era gaire dificultosa, la veritat és que estèticament va cridar molt l’atenció i va ser molt comentada aleshores.

Alineació “tipus” de la selecció austríaca d’aquella època.

Amb aquella derrota en el seu debut, Espanya es veia obligada a fer un bon resultat en el seu segon partit, que hauria de jugar contra Brasil.

El partit contra Brasil es recorda com el del gol que va errar Cardeñosa.

Espanya necessitava la victòria per seguir tenint opcions en aquell campionat de món i aquest partit no serà recordat per l'eliminació del combinat espanyol, sinó per un error del jugador del Betis Julio Cardeñosa, que va poder haver canviat la història d’Espanya d'aquell Mundial.

El jugador de la selecció espanyola va recollir una pilota que no va blocar bé el porter brasiler Leao i, amb la porteria defensada únicament pel defensa Amaral, el jugador bètic no va aconseguir marcar el primer gol del partit. El jugador brasiler va encertar la direcció de la pilota i va poder refusar-la. Per a ell va ser l'èxit i per a Cardeñosa va significar el convertir-se en un negre protagonista d'aquell Brasil-Espanya. La polèmica va durar mesos, per no dir anys, i aquesta xacra el va acompanyar durant la resta de la seva carrera. Una part de la premsa el va linxar mentre que una altra sector, liderat per José María García, el defensava a ultrança.

Seqüència de la jugada més recordada d’Espanya en aquella copa del món.

L’única victòria d’Espanya en aquell Mundial va ser contra Suècia per 1-0 (gol d'Asensi).

Aquest triomf no va servir de res, ja que Brasil va guanyar a Àustria, classificant-se les dues seleccions per a vuitens. Espanya tornava a casa abans d'hora. La curiositat d’aquell partit és que van fer jugar a Espanya amb pantalons blancs, cosa poc vista aleshores.

Alineació d’Espanya contra Suècia.

Tot i que del Mundial 74 tinc algun record vague de la final (només tenia 6 anys), el d’Argentina 78 és el primer Mundial del què tinc plena consciència. 

Recordo que es va celebrar durant el mes de juny perquè va coincidir amb el nostre final de curs a l’escola. Tanmateix, el més curiós de tot era veure com allà feia fred, ja que començava l’hivern, per la qual cosa els jugadors jugaven amb màniga llarga i els espectadors  anaven ben abrigats. 

Una altra cosa que em va impactar va ser com va quedar la gespa de l’escenari de la final, plena de paperets blancs que l’afició argentina va escampar per acollir al seu combinat, ja que aquella final la van jugar l’amfitriona Argentina de Kempes, Ardiles i Passarella amb l’Holanda de Neeskens i els germans Van De Kerkhoff, entre d’altres.


Imatge de la final del Mundial 78, on s’observa com va quedar la gespa del Monumental de Buenos Aires, plena de paperets. El mèrit és que aquest camp, al tenir pista d’atletisme, fa que la distància entre el públic i el terreny de joc sigui molt gran.